El traumatòleg de l’Institut Cugat i de la Mutualitat de Futbolistes de Catalunya, David Barastegui, ens ofereix la seva opinió sobre el balanç mèdic que s’ha viscut durant la primera fase de grups del Mundial de Futbol de Mèxic, EUA i Canadà.
La fase de grups del Mundial 2026 ha arribat a la seva fi. 48 equips, 72 partits, i una competició que es recordarà tant pels gols com per les imatges que cap aficionat volia veure: jugadors caient a terra, lliteres entrant al terreny de joc, metges corrent. Des de la banqueta, això es viu d’una altra manera. No hi ha tensió narrativa ni estadística que competeixi amb el que passa quan un futbolista es queda a terra sense aixecar-se.
El primer mes d’aquest Mundial ha deixat una llista de lesions que cal revisar amb calma. No per morbositat, sinó perquè cada cas explica alguna cosa del futbol d’alt rendiment, del calendari que exprimeix els cossos fins al límit, i del preu que poden pagar els jugadors per competir en el torneig més exigent de seleccions. He comptabilitzat almenys 10 lesions greus en el que portem de Mundial, i l’estadística no sempre ens porta a la mitjana.
La imatge que va aturar el Mundial
19 de juny, a Vancouver. Minut 51. Canadà té contra les cordes Qatar, 3-0 i amb el partit pràcticament resolt. Acció a tres quarts de camp, Madibo arriba tard, per darrere, impacta sobre la cama d’Ismaïl Koné i el soroll que es va sentir a peu de camp ho resumeix tot. L’entrenador Jesse Marsch va dir després que va poder sentir el so de la fractura òssia. Koné s’agafa la cama esquerra i ja no s’aixeca.
La imatge de la cama en posició incorrecta va travessar les pantalles de tot el món. Diagnòstic: fractura de tíbia i peroné esquerres. Cirurgia d’urgència aquella mateixa nit. És la lesió més greu del torneig fins ara.
Una fractura diafisària de tíbia d’alta energia, produïda per un traumatisme directe, requereix osteosíntesi amb clau endomedul·lar i una recuperació que, en el millor dels casos, se situa entre quatre i sis mesos. Per a Koné, el Mundial es va acabar al minut 51 del seu segon partit. Madibo ha estat sancionat amb cinc partits internacionals per la FIFA.
Vull fer aquí una menció especial al comportament de l’equip canadenc: els jugadors van formar un cercle al voltant de Koné per protegir-lo de les càmeres.
Tres turmells, tres lliteres, un mateix problema
Ha cridat l’atenció en aquesta fase de grups el nombre de lesions de turmell, però no és estrany, és la normalitat: el turmell pateix en el futbol, més que el genoll (però menys que la musculatura). I en aquest apartat, el nom més destacat és el de Nico Schlotterbeck.
El central del Dortmund va començar el partit contra Costa d’Ivori com a titular —havia jugat els dos primers partits d’Alemanya— però en algun moment de la primera part, després d’un mal gest, el seu turmell es va ressentir. Nagelsmann el va retirar al descans amb mala cara i la frase que temíem: «no té bona pinta».
La ressonància magnètica va confirmar la ruptura del lligament deltoide del turmell esquerre. Diversos mesos de baixa. Mundial acabat. En termes generals, es tracta d’un esquinç de grau III: ruptura completa del lligament. En un futbolista d’elit, depenent de la inestabilitat residual i l’afectació d’estructures adjacents, pot requerir intervenció quirúrgica.
El txec Souček va ser un altre dels turmells damnificats, tot i que en circumstàncies molt diferents: minut 87 del Txèquia-Mèxic, ja eliminats, el migcampista del West Ham intenta tancar Ochoa i cau de manera aparatosa. Va sortir en llitera. Un detall que resumeix bé la duresa del calendari: pots patir una lesió greu en un partit que ja no té cap significat per al torneig. El diagnòstic exacte encara no s’ha confirmat, però la imatge de la sortida en llitera no deixava gaire lloc a l’optimisme.
I no podem deixar de mencionar Andy Robertson. El capità d’Escòcia va arribar al descans del partit contra el Brasil amb gel al turmell dret i no va tornar a sortir. Ell mateix va reconèixer després que necessitava «un parell de dies per veure què ha passat exactament», cosa poc tranquil·litzadora. Escòcia, que ja lluitava per sobreviure a la fase de grups, es jugava el partit sense el seu capità a la segona part.
Tres lesions de turmell rellevants en una sola fase de grups. No és casualitat. El turmell absorbeix forces de fins a cinc vegades el pes corporal en carrera i en els canvis de direcció propis del futbol. En una competició on els jugadors arriben després de temporades esgotadores, la fatiga muscular i l’exigència física que suposa participar en un Mundial amb la selecció poden augmentar el risc. És una cosa que també veiem a la mutualitat de futbolistes al final de temporada.
El que el cos acumula durant la temporada ho paga el Mundial
Si el turmell és el protagonista estructural d’aquesta fase de grups, la musculatura en general (i els isquiotibials en particular) ha estat el protagonista silenciós. Raphinha, Wilfried Singo i Declan Rice en el mateix torneig. Tres isquiotibials. No és una coincidència: és una signatura epidemiològica, i els qui ens dediquem al futbol ho sabem bé.
Raphinha va ser el cas més mediàtic. El Brasil ja havia començat el torneig amb l’ombra de la lesió de Neymar —que s’havia perdut els dos primers partits per una lesió muscular que arrossega des del maig— i al minut 40 contra Haití l’extrem del Barça es va queixar de la cuixa dreta i Ancelotti el va retirar sense arriscar.
Diagnòstic: lesió muscular del bíceps femoral dret. El fet que la CBF parlés de «protocol de tractament intensiu» per intentar que tornés al més aviat possible diu molt de la seva importància per a l’equip. La bona notícia és que el torneig tot just comença i hi ha marge de recuperació; la menys bona, que Raphinha ja ha patit aquest any lesions en aquesta zona que li han fet perdre partits amb el Barça.
Wilfried Singo és el cas més cridaner perquè va arribar al minut 82 d’un partit difícil —Costa d’Ivori contra Alemanya— i va anar a la banqueta plorant, agafant-se la part posterior de la cuixa esquerra. El bíceps femoral de nou. L’equip mèdic ivorià va confirmar que havia de passar noves proves diagnòstiques per veure l’abast de la lesió. En termes clínics, la manera com va sortir —plorant, sense poder caminar amb normalitat— suggeria una lesió estructural d’almenys unes setmanes de recuperació. Ho veurem.
I finalment Rice. El migcampista de l’Arsenal va ser substituït al minut 72 de l’Anglaterra – Croàcia per molèsties a la zona lumbar i la part posterior de la cuixa. El que va venir després és exactament el tipus de gestió que veiem a l’esport d’elit: el retiren, passa la nit, apareix amb un embenat al partit següent i juga 90 minuts més el temps afegit. Ha canviat alguna cosa? Probablement sí. Ho sap el jugador millor que ningú? També. La pregunta real és quin marge hi ha abans que una molèstia es converteixi en ruptura i què estem disposats a arriscar. Anglaterra vol la segona estrella.
Les lesions musculars en aquest Mundial no sorprenen als qui treballem en l’esport d’alt nivell. La temporada europea va acabar a finals de maig per a la gran majoria d’aquests jugadors. Alguns van participar en la Champions, altres en finals de lliga. El temps de recuperació abans de l’inici del Mundial va ser mínim —amb prou feines dues setmanes— i s’hi arriba amb una fatiga acumulada que els tests de força poden no reflectir del tot. El caldo de cultiu perfecte perquè la musculatura pateixi i augmenti el risc de lesions.
El que ens diu aquesta fase de grups
Fem balanç. En un mes (fase de grups) hem vist: una fractura de tíbia i peroné, dues ruptures lligamentoses de turmell confirmades, almenys tres lesions musculars d’isquiotibials i diversos jugadors que han acabat partits amb dubtes diagnòstics sobre lesions musculars, al genoll o al turmell (sense comptar els jugadors que ni tan sols han pogut participar en el torneig perquè es van lesionar abans, com Fermín o Alphonso Davies).
El turmell i el múscul dominen el mapa de lesions. La naturalesa de l’esport i el terreny de joc, els canvis de direcció i la fatiga que compromet la propiocepció, els esprints i els canvis bruscos de direcció i el contacte entre jugadors els fan destacar per sobre de la resta.
Pots superar un test de força, pots dir a l’entrenador que estàs bé, pots forçar la situació als escalfaments. Però quan arriba el primer esprint al límit en un partit real, amb pressió, amb adrenalina, amb la temperatura corporal disparada en un camp d’estiu nord-americà, el múscul que fa mesos que acumula microtraumatismes simplement no aguanta.
La fase eliminatòria arriba ara. Els partits s’espaiaran una mica més, els equips mèdics tindran una mica més de temps entre enfrontaments, i els jugadors que han passat la fase de grups tocats hauran de demostrar que poden rendir al nivell que exigeix una eliminatòria directa. Alguns ho faran. D’altres, malauradament, potser no hi arribaran, i alguns altres s’afegiran a aquesta llista de baixes.
El futbol és així.
David Barastegui
Traumatòleg esportiu, Institut Cugat Barcelona i de la Mutualitat de Futbolistes delegació a Catalunya
