El dolor a la zona lateral del maluc és una molèstia relativament freqüent entre els futbolistes. Canvis de direcció, acceleracions, frenades, salts, cops i la repetició constant de gestos esportius poden sobrecarregar les estructures que envolten el maluc.
Quan el dolor es localitza a la part externa del maluc, una de les zones que cal valorar és el trocànter major, una prominència òssia del fèmur on s’insereixen diversos músculs i tendons importants per a l’estabilitat i el moviment del maluc.
Però què significa realment tenir una «lesió del trocànter»?
Què és el trocànter?
El trocànter major és una prominència situada a la part superior del fèmur, just a la zona lateral del maluc.
En aquesta regió s’hi relacionen especialment els tendons dels músculs gluti mitjà i gluti menor, i també altres estructures que participen en l’estabilització de la pelvis i del maluc.
També hi trobem la borsa trocantèrica, una petita estructura que facilita el lliscament entre tendons i teixits.
Per això, quan un futbolista parla de «dolor al trocànter», no necessàriament significa que tingui una lesió de l’os. El dolor pot provenir dels tendons, la borsa, els músculs o, en alguns casos, del mateix os.
Per què el futbol pot provocar dolor al trocànter?
El futbol combina moltes accions que exigeixen una elevada capacitat de control del maluc.
Entre les situacions que poden contribuir a la sobrecàrrega trobem:
- acceleracions i esprints;
- frenades brusques;
- canvis de direcció;
- salts i aterratges;
- xuts repetits;
- moviments de rotació del maluc;
- contacte físic;
- acumulació de minuts d’entrenament i competició;
- augment sobtat de la càrrega d’entrenament.
Els músculs abductors del maluc, especialment el gluti mitjà, tenen un paper fonamental en el control de la pelvis mentre el futbolista corre, frena o es manté sobre una sola cama.
Quan la càrrega supera la capacitat de recuperació dels teixits, pot aparèixer dolor.
La síndrome de dolor trocantèric major
Un dels quadres més habituals en aquesta zona és el que actualment es coneix com a síndrome de dolor trocantèric major.
No es tracta necessàriament d’una simple «bursitis». En molts casos, el problema està relacionat amb una tendinopatia dels glutis, especialment del gluti mitjà i/o del gluti menor, amb possible participació de la borsa.
El futbolista sol descriure un dolor a la part lateral del maluc que pot augmentar amb activitats com córrer, pujar escales, saltar o estar molta estona recolzat sobre la cama afectada.
També pot resultar molest dormir sobre aquell costat.
Quin és el símptoma més característic?
El símptoma principal és un dolor localitzat a la cara externa del maluc.
En alguns casos el dolor pot irradiar una mica cap a la part lateral de la cuixa, fet que pot fer que es confongui amb altres problemes musculars.
El dolor pot aparèixer:
- després dels entrenaments;
- durant la carrera;
- en els canvis de direcció;
- quan es recolza tot el pes sobre una cama;
- en pujar escales;
- en saltar;
- en dormir sobre el costat afectat.
Un aspecte important és que el dolor no sempre apareix durant una acció concreta. Pot començar com una molèstia lleu després de l’entrenament i anar augmentant progressivament si es manté la mateixa càrrega.
Quan el futbolista hauria de preocupar-se?
No tot dolor lateral de maluc significa una lesió greu. Però hi ha determinats senyals que justifiquen una valoració professional.
Per exemple:
Dolor que va augmentant setmana rere setmana.
Pèrdua de velocitat o dificultat per esprintar.
Dolor en recolzar-se sobre una sola cama.
Dolor nocturn o impossibilitat de dormir sobre el costat afectat.
Pèrdua de força dels abductors.
Dolor que modifica la manera de córrer.
Dolor sobtat després d’un traumatisme o una caiguda.
En aquests casos, continuar entrenant sense determinar l’origen del problema pot afavorir que la lesió es mantingui.
I si el problema és realment l’os?
Cal diferenciar el dolor trocantèric dels problemes ossis.
Una lesió òssia del fèmur proximal és menys freqüent que les lesions tendinoses de la regió trocantèrica, però pot ser més important i requereix una valoració mèdica adequada.
Un dolor profund, intens, progressiu o associat a un traumatisme important no s’hauria d’atribuir automàticament a una bursitis o tendinopatia.
En funció de l’exploració, el professional sanitari pot considerar necessari fer proves d’imatge, com una radiografia, una ecografia o una ressonància magnètica.
Com es diagnostica?
El diagnòstic comença amb una bona història clínica.
El metge o fisioterapeuta valorarà:
- on apareix exactament el dolor;
- quan apareix;
- quines accions el desencadenen;
- la càrrega d’entrenament;
- possibles traumatismes;
- força dels músculs del maluc;
- mobilitat;
- control de la pelvis;
- tècnica de carrera i gestos esportius.
Posteriorment, es poden dur a terme proves específiques per intentar determinar quines estructures estan implicades.
Les proves d’imatge no sempre són imprescindibles, però poden ser útils quan el diagnòstic no és clar, els símptomes són persistents o existeix sospita d’una lesió estructural important.
El descans absolut és la solució?
No necessàriament.
En moltes lesions tendinoses del maluc, el tractament actual tendeix a buscar una gestió adequada de la càrrega en lloc d’un descans absolut durant períodes llargs.
Això significa reduir temporalment les activitats que provoquen dolor i mantenir, sempre que sigui possible, altres formes d’activitat que no agreugin els símptomes.
Posteriorment, la càrrega s’incrementa de manera progressiva.
El paper de la força
La recuperació d’una lesió de la regió trocantèrica sol incloure un programa progressiu d’exercici.
L’objectiu no és simplement «estirar el maluc», sinó recuperar la capacitat dels músculs i tendons per suportar les demandes del futbol.
Es poden treballar progressivament:
- força dels glutis;
- abductors del maluc;
- musculatura del tronc;
- control de la pelvis;
- força unilateral;
- exercicis funcionals;
- carrera;
- acceleracions i frenades;
- canvis de direcció.
La progressió ha d’estar adaptada al nivell del futbolista i a la resposta dels símptomes.
Tornar a jugar no és només deixar de tenir dolor
Un dels errors més habituals és pensar que el futbolista està recuperat simplement perquè ja no té dolor caminant.
El futbol exigeix molt més.
Abans de tornar a la competició cal recuperar progressivament la capacitat de:
córrer → accelerar → frenar → canviar de direcció → saltar → xutar → repetir esforços d’alta intensitat.
A més, el futbolista hauria de poder tolerar la càrrega d’entrenament necessària sense una reaparició significativa dels símptomes.
La prevenció comença controlant la càrrega
Una bona prevenció no consisteix només a fer exercicis preventius.
També és important controlar els increments de càrrega, especialment després d’un període de vacances, d’una lesió o d’una reducció important dels entrenaments.
