David Barastegui, traumatòleg
Nova York. MetLife Stadium. Minut 106, Ferran Torres… 1-0. Espanya torna a ser campiona del món. Per segona vegada a la història, 16 anys després d’aquell gol d’Iniesta a Johannesburg, una gesta que semblava impossible de repetir.
Una final de 120 minuts, exigent com poques, contra la vigent campiona capitanejada pel millor jugador de la història, que encara marca diferències. Partit ordenat, treballat i meticulós dels de Luis de la Fuente, imperials en defensa Unai, Pau, Marc, Pedro, Eric i Aymeric; un mig del camp que funciona tant si juguen Rodri, Fabián, Pedri, Dani, Martín o Mikel i, tot i que va costar que entrés la pilota, una davantera que treballa per a l’equip amb Lamine Yamal, Mikel, Nico i Raúl.
Els canvis també van funcionar i Ferran va posar la cirereta a un pastís que no acabava d’estar al punt, potser en el moment en què més ho necessitava ell i tothom.
Aquest últim article del Mundial vol ser un petit homenatge. No només als nostres campions, sinó al futbol en si i a tots els qui el viuen, el practiquen i gaudeixen de l’esport rei. Perquè darrere de cada jugador també hi ha una història paral·lela, silenciosa, de problemes personals, socials i, de vegades, vitals, però també de lesions físiques que poden arribar a truncar carreres o impedir l’èxit que es podia esperar.
Marco van Basten va acabar la seva carrera amb 28 anys per una lesió al turmell que no es va poder resoldre i li va impedir engrandir la seva llegenda. Ronaldo Nazario, possiblement el millor davanter del planeta durant anys, es va trencar dues vegades el tendó rotulià i una tercera el quàdriceps abans dels 30. Ruud van Nistelrooy, Michael Owen, Gareth Bale… la llista d’aquells que no van poder arribar tan lluny com ens mostrava el seu talent és llarga. El cos humà sempre posant el límit que el talent no volia acceptar.
Minut 106 al MetLife Stadium: la rematada de Ferran Torres que va superar l’estirada del porter per donar el Mundial a Espanya.
Els afortunats que han marcat una època
I després hi ha d’altres. Els que han tingut la fortuna (que no pas sort, ja que hi ha molta feina al darrere) d’arribar lluny i el talent d’aprofitar-ho. Messi i Cristiano Ronaldo han dominat el futbol durant gairebé dues dècades amb una disponibilitat física extraordinària, amb mínimes lesions o lesions de poca importància, i això ha estat clau. No és només genètica: és disciplina mèdica, prevenció activa, nutrició rigorosa, recuperació sistematitzada. Messi, als 39 anys, va arribar a la final d’aquest Mundial amb 8 gols i encara amb la capacitat de canviar un partit. Això no s’improvisa. És el resultat de dècades de cura d’un cos tractat amb la mateixa precisió amb què ell tracta la pilota.
La medicina esportiva que els fa possibles
En aquestes setmanes hem parlat de LCA, adductors, commocions, lesions musculars, turmells, síndrome compartimental, hidratació, armilles de fred… Un repàs involuntari a bona part de la patologia del futbolista de competició. Darrere de cada equip, de cada jugador, juntament amb l’staff tècnic, hi ha un equip de persones: metges, fisioterapeutes, preparadors físics, nutricionistes, psicòlegs esportius (i que em perdonin si em deixo algun company) treballant en silenci perquè el jugador arribi al partit.
L’evolució de la medicina esportiva en els darrers 30 anys ha estat extraordinària: els diagnòstics i el tractament són més refinats i precisos, les tècniques quirúrgiques són menys invasives, la rehabilitació és més precisa, els criteris de retorn a l’esport són objectius i no temporals, les anàlisis i mètriques d’estudi del rendiment dels jugadors i l’ús d’eines com l’ecografia i les teràpies biològiques com el plasma ric en factors de creixement han obert una nova via en la reparació tissular. El jugador que avui es lesiona té un present i un futur molt diferents dels de qui ho va patir fa 40 anys.
Abans d’acabar, vull felicitar l’Argentina i Messi: han jugat un Mundial excepcional, han arribat a una final que, malgrat teories conspiratives a les xarxes, ningú no els ha regalat, i Leo, amb gairebé 40 anys, ha tornat a demostrar que no existeix cap paràmetre mèdic que expliqui completament fins on pot arribar el talent humà quan està ben cuidat i ben dirigit. Tant de bo puguem continuar gaudint del seu joc una mica més, fins que el cos aguanti!
Espanya ha guanyat i ho fa amb una generació que fa anys ens semblava impossible d’imaginar en aquestes cotes: Lamine i Cubarsí amb 19 anys aixecant la Copa. Rodri, el millor mig centre de l’actualitat. Merino, l’home dels gols decisius després del seu calvari aquesta temporada. Nico i Álex Baena aportant a l’equip fins i tot en un any difícil per a ells, Ferran Torres, criticat injustament, que finalment posa el seu nom en el futbol espanyol per sempre (al costat del d’Andrés).
Ha estat un plaer acompanyar aquest Mundial des de la trinxera mèdica amb aquest blog. El futbol és molt més que un esport (en el bon sentit; tant de bo la geopolítica i els interessos partidistes en quedessin fora) i els qui intentem treballar perquè els qui el juguen arribin sans a cada partit ho sabem millor que ningú.
Enhorabona, campions!
David Barastegui
Traumatòleg esportiu
Institut Cugat Barcelona
Mutualitat de Futbolistes
