En el futbol, el dolor a l’engonal o a la zona del pubis és una molèstia relativament freqüent. Sovint apareix després d’un període d’alta càrrega d’entrenaments o partits, i no és estrany que el jugador intenti continuar competint mentre el dolor sigui suportable.
Aquest és precisament un dels errors més habituals.
La pubàlgia no s’hauria d’abordar únicament quan fa mal. El dolor és un senyal d’alarma, però no sempre reflecteix la magnitud del problema ni l’estat real de la zona. Un futbolista pot tenir alteracions de força, mobilitat, control de la pelvis o tolerància a la càrrega abans que aparegui un dolor intens.
El dolor és només una part del problema
La zona púbica i l’engonal suporten una gran quantitat de càrrega durant la pràctica del futbol. Esprints, canvis de direcció, xuts, acceleracions, frenades i contactes generen forces importants sobre els músculs adductors, la paret abdominal, el maluc i la pelvis.
Quan aquestes estructures no són capaces d’assumir adequadament la càrrega a què estan sotmeses, poden aparèixer molèsties.
Però el procés no necessàriament comença amb dolor.
En moltes ocasions, abans que el futbolista noti una molèstia significativa, ja poden existir dèficits de força, desequilibris musculars, limitacions de mobilitat o una mala gestió de les càrregues d’entrenament.
Per això, esperar que faci mal per començar a actuar pot significar arribar tard.
No es tracta només de fer desaparèixer el dolor
Un dels objectius del tractament ha de ser reduir el dolor, però fer desaparèixer el dolor no sempre significa que el problema estigui resolt.
Un jugador pot deixar de tenir molèsties després d’uns dies de descans i tornar a entrenar. Si no s’ha corregit allò que ha contribuït a generar el problema, però, és possible que el dolor reaparegui quan augmenti novament la càrrega.
Això explica per què alguns futbolistes entren en un cercle difícil de trencar:
dolor → descans → millora → retorn al futbol → augment de càrrega → nova aparició del dolor.
Tractar adequadament la pubàlgia implica anar més enllà del símptoma i entendre per què ha aparegut i què necessita el futbolista per tolerar de nou les demandes del seu esport.
La prevenció comença abans del dolor
No cal esperar que un futbolista tingui pubàlgia per treballar els factors que poden influir en la seva aparició.
El treball de força dels adductors, la musculatura abdominal i del maluc, el control lumbopèlvic, la mobilitat, la coordinació i la progressió adequada de les càrregues formen part d’una preparació física que pot ajudar el jugador a estar més ben preparat per a les exigències del futbol.
Això és especialment important en moments de canvi de càrrega: pretemporada, incorporació a un nou equip, augment de minuts de competició, períodes amb molts partits o retorn després d’una lesió.
La prevenció no consisteix a evitar qualsevol càrrega, sinó a aconseguir que el cos sigui capaç de tolerar-la i adaptar-s’hi progressivament.
I si ja fa mal?
Quan apareix dolor a l’engonal o al pubis, no s’hauria de normalitzar amb frases com “és habitual en els futbolistes” o “ja em passarà”.
La pubàlgia no és un diagnòstic únic. El dolor en aquesta zona pot tenir diferents orígens i requereix una correcta valoració per determinar quines estructures estan implicades i quina és l’estratègia de tractament més adequada.
En funció del cas, pot ser necessari modificar temporalment determinades activitats, ajustar les càrregues d’entrenament i iniciar un programa de rehabilitació basat en exercicis específics i una progressió adequada.
No sempre cal deixar de jugar completament, però sí controlar què es fa, quan es fa i com respon el cos a aquesta càrrega.
Tornar a jugar no és el mateix que estar recuperat
Un altre error freqüent és considerar que la recuperació ha finalitzat quan el futbolista pot entrenar sense dolor.
El retorn a la competició hauria de ser progressiu i tenir en compte si el jugador és capaç de tolerar les demandes reals del futbol: accelerar, esprintar, frenar, canviar de direcció, xutar i competir repetidament.
L’objectiu no és simplement arribar a un punt en què “no fa mal”, sinó aconseguir que el jugador estigui preparat per suportar les càrregues que trobarà durant els entrenaments i els partits.
La millor pubàlgia és la que no ens obliga a parar
En un esport d’alta exigència com el futbol, esperar que aparegui el dolor per començar a cuidar una zona tan sol·licitada com el pubis pot ser una estratègia poc adequada.
La millor aproximació és anticipar-se: controlar les càrregues, mantenir una bona capacitat de força, treballar les estructures implicades i detectar precoçment qualsevol canvi en les sensacions del jugador.
