David Barastegui, traumatòleg Institut Cugat i Mutualitat de Futbolistes
Divendres va ser una jornada de quarts per recordar. Merino, un altre cop. Espanya es va classificar de nou per a unes semifinals del Mundial, per primera vegada des de Sud-àfrica 2010, i ja sabem com va acabar aquella vegada.
un gol gairebé al descompte (repetint com ja va passar contra Portugal) i situar La Roja entre els 4 millors del món. L’últim pas cap a la seva segona estrella serà contra França. Qui va dir que això fos fàcil?
El retorn de Nico Williams davant Bèlgica: miracle o reagudització?
I una altra de les bones notícies del partit davant Bèlgica: Nico Williams va tornar a la gespa. Només uns minuts, però va tornar i va estar a punt de ser ell qui, amb la punta de la bota, marquès el gol. Des del punt de vista mèdic, la seva evolució ha estat més ràpida del que les primeres proves auguraven, i això mereix una reflexió.
L’entrada de Nico de la Cruz al minut 93 del partit davant l’Uruguai li va provocar una lesió a l’adductor dret que semblava que el deixaria fora del Mundial. Tanmateix, el fet de poder jugar en pocs dies ens porta a pensar que, més que una ruptura muscular nova, el que va patir podria ser una reagudització d’una zona ja sensibilitzada per la pubàlgia crònica que arrossega des de setembre. No és el mateix un esquinç en un múscul sa que un episodi agut sobre un teixit que porta mesos sota tensió i microtraumatismes repetits.
La biomecànica de l’adductor llarg: exigent i poc valorada
L’adductor llarg és el principal protagonista del qual en medicina esportiva coneixem com a pubàlgia del futbolista o osteopatia dinàmica del pubis. La seva inserció al tubercle púbic el situa a l’epicentre d’una tensió mecànica permanent: per dalt estiren els rectes abdominals, per baix l’adductor, i la símfisi púbica actua com a punt de balanç entre ambdues forces. En el futbol, cada passada amb l’interior, cada xut i cada esprint o canvi de direcció genera una cisalla repetitiva sobre aquesta inserció que, acumulada durant mesos, acaba generant micro trencaments , inflamació crònica i dolor insidiós.
El problema és que al principi el futbolista aguanta, continua competint, baixa el seu rendiment sense identificar bé l’origen, i quan arriba el diagnòstic el dany ja és rellevant. A la delegació catalana de la Mutualitat de Futbolistes, més del 40% dels casos de dolor a la zona púbica tenen un focus predominant en l’adductor.
Aquí rau la clau clínica que explica el cas de Nico. Una pubàlgia crònica condiciona una sobre tracció del múscul, de manera que el seu llindar de lesió pot estar significativament reduït, la capacitat d’absorbir impactes externs disminueix i la resposta inflamatòria davant qualsevol traumatisme s’amplifica.
Per això, un cop que en un altre jugador hauria quedat en una simple contusió o molèstia transitòria, en ell es converteix en una baixa de dies. I per això també la recuperació pot ser més ràpida del que s’esperava: no hi havia una ruptura muscular “en fred”, sinó una exacerbació aguda sobre un teixit ja afectat (conegut per l’equip mèdic) i amb un protocol de tractament ja establert.
Tenotomia bilateral: quan passar pel quiròfan en la pubàlgia crònica
Quan el tractament conservador fracassa —fisioteràpia, treball excèntric, repòs relatiu— i el futbolista continua limitat, a l’Institut Cugat i a la Mutualitat Catalana de Futbolistes optem per la tenotomia bilateral de l’adductor llarg. Es tracta d’una tècnica senzilla descrita fa més de 50 anys que aconsegueix la descompressió del sistema sense sacrificar la inserció ni la fàscia, generant un neotendó allongat que redistribueix les forces mecàniques i elimina el punt de conflicte.
A la nostra sèrie de 100 futbolistes professionals intervinguts a la Mutualitat —publicada a Clinical Orthopaedics and Related Research (Cugat et al.) aquest mateix any— el 86% no va requerir reintervenció, amb una taxa de recidiva del 2,4% i un retorn a la competició mitjà d’11 setmanes. La rehabilitació posterior prioritza l’elasticitat per sobre de la potenciació: el múscul no necessita més força sinó més rang de moviment sense tensió.
Nico Williams té 22 anys i s’enfronta a la decisió que molts futbolistes joves amb pubàlgia crònica han de prendre tard o d’hora: continuar gestionant el dolor o resoldre el problema d’arrel si perd minuts, dies i setmanes de joc.
Mentrestant, Espanya avança, segona vegada en semifinals. I Nico, amb els seus minuts davant Bèlgica, ja ha donat una lectura a De la Fuente que, quan està bé, pot comptar amb ell. El missatge clínic continua sent el de sempre: l’adductor del futbolista necessita un seguiment proactiu, no reactiu. Quan s’espera que faci mal per tractar-lo, ja s’arriba tard.
David Barastegui
Traumatòleg esportiu
Institut Cugat Barcelona i Mutualitat Futbolistes Delegació a Catalunya
