Institut Cugat
En el dia a dia del futbol, moltes lesions no comencen amb un gest brusc ni amb un dolor intens. Algunes apareixen de manera progressiva, gairebé silenciosa, i acaben convertint-se en un problema recurrent si no s’identifiquen a temps. La lesió del múscul soli n’és un clar exemple.
Es tracta d’una patologia freqüent en futbolistes, tant professionals com amateurs, que sovint passa desapercebuda en les seves fases inicials. Aquest tipus de lesió ha estat, a més, la primera de l’any a afectar Alfons González, jugador del Sevilla FC, segons indiquen diversos mitjans. Quan no es diagnostica i es tracta adequadament, pot allargar els temps de recuperació i limitar el rendiment esportiu.
El múscul soli i el seu paper en el futbol
El múscul soli forma part del tríceps sural, juntament amb els bessons, i se situa a la part profunda del panxell. A diferència dels bessons, no creua l’articulació del genoll, però la seva funció és essencial per al gest esportiu del futbolista.
Intervé de manera constant en l’estabilitat del turmell, en la propulsió durant la cursa i en el control del moviment en les frenades i desacceleracions. A més, és un múscul clau en esforços prolongats, especialment quan el jugador acumula minuts d’entrenament i competició.
Per aquest motiu, en el futbol modern —marcat per l’alta intensitat, els esprints repetits i els canvis de ritme— el múscul soli està sotmès a una càrrega contínua que el fa especialment vulnerable a lesions per sobre ús.
Per què es produeixen aquestes lesions?
A diferència d’altres lesions musculars més agudes, la lesió del múscul soli rarament apareix després d’un únic gest explosiu. El més habitual és que sigui conseqüència d’una sobrecàrrega mantinguda en el temps.
Entre els factors que hi influeixen amb més freqüència destaquen l’acumulació de partits i entrenaments, la fatiga neuromuscular, els desequilibris musculars al panxell i els canvis bruscos en la càrrega de treball. També poden influir-hi alteracions en la biomecànica de la cursa o l’entrenament en superfícies dures o variables.
En futbolistes amb antecedents de lesions musculars o cirurgies prèvies, el soli pot assumir un paper compensatori, incrementant encara més el risc de lesió.
Una lesió que no sempre dona la cara
Un dels aspectes que més dificulta el maneig de la lesió del soli és la seva presentació clínica. En moltes ocasions no existeix un dolor agut ni una limitació clara des de l’inici.
El futbolista sol referir una sensació de rigidesa o pesadesa al panxell molèsties profundes mal localitzades o dolor que apareix després de l’entrenament o l’endemà. Sovint, el rendiment disminueix de manera progressiva, sense un motiu aparent.
Aquesta manca de símptomes clars fa que el jugador continuï entrenant, afavorint que la lesió es mantingui en el temps i augmenti el risc de recaigudes.
Les lesions del múscul soli poden passar desapercebudes en el futbolista i condicionar el rendiment si no s’identifiquen i es tracten a temps.
Diagnòstic de la lesió de soli: un pas fonamental
Un diagnòstic precís és clau per evitar errors en el tractament i en el retorn al joc. A l’Institut Cugat, la valoració es basa en una exploració clínica especialitzada, complementada amb proves d’imatge quan cal.
L’ecografia múscul esquelètica resulta molt útil en fases inicials, mentre que la ressonància magnètica permet identificar edema muscular profund o lesions mioaponeuròtiques del soli, que poden passar desapercebudes sense una avaluació detallada.
Tractament: individualitzat i progressiu
El tractament de la lesió del múscul soli s’ha d’adaptar a cada futbolista i al moment de la temporada. El repòs absolut prolongat no sol ser la solució, de la mateixa manera que el retorn prematur a l’entrenament augmenta el risc de recaiguda.
En una primera fase, l’objectiu és controlar la càrrega, reduir el dolor i tractar el teixit lesionat mitjançant fisioteràpia especialitzada. Posteriorment, s’inicia una fase de readaptació basada en exercicis específics de força del soli, treball excèntric i correcció de la biomecànica de la cursa.
El retorn al futbol es fa de manera progressiva, controlant els esprints, els canvis de ritme i la càrrega total d’entrenament.
Tractaments ortobiològics
En casos d’evolució lenta, recaigudes repetides o en futbolistes d’alt nivell, el tractament convencional es pot complementar amb teràpies ortobiològiques, orientades a estimular els processos naturals de reparació del múscul.
Un dels tractaments més utilitzats és el plasma ric en plaquetes (PRP), obtingut a partir de la sang del mateix pacient. Gràcies a la seva alta concentració de factors de creixement, pot afavorir la reparació del teixit muscular, millorar la qualitat de la cicatrització i optimitzar els temps de recuperació.
Aquestes infiltracions es realitzen sempre guiades per ecografia, cosa que permet una aplicació precisa en un múscul profund com el soli. Els tractaments ortobiològics s’integren dins d’un programa global de readaptació i mai no es plantegen com una solució aïllada.
La prevenció, un aspecte clau
La prevenció de les lesions del soli és fonamental en el futbol actual. L’enfortiment específic del tríceps sural, el control de la càrrega setmanal, les avaluacions biomecàniques periòdiques i l’atenció especial a futbolistes amb antecedents de lesions són eines clau per reduir el risc de lesió.
